Nocturnos XXIX

De lo que cuando ya no fue…

En un rincón de la mesa, bajo una copa de vino, mecanografiado en papel amarillento y con manchas de otras copas. Un paréntesis atemporal en la hora de los absurdos, una concesión a la entrega absoluta a la belleza, tan poco conveniente a estas alturas de la obra. Un “bueno-pero-luego-sigo” tan perfecto que asusta a los amantes del caos imperante. Simplemente la sonrisa del que lo ha leído y ha entendido tanto, que no entiende porqué el mundo no lo cancela todo, porqué no se apaga la luz. Que falta de tacto…

Faràs dos trucs i t’obriré la porta

i no em sabré avenir que siguis tu.

Et faré entrar al meu pis, que desconeixes

i que només és fet per subsistir-hi.

Però m’hi trobaràs, qui sap per quin

Designi inescrutable. Així que et fiquis

al menjador, veuràs el teu retrat

i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.

(Fullejaràs potser Virginia Woolf.)

Vindré darrere teu, amb el desig

de sentir els teus cabells damunt la galta.

Amb tendresa infinita, et faré asseure

en un dels vells seients que compartíem

(durant els ultims temps hi estudiaves

el llarg monòleg d’una dona sola

que tu no vas ser mai). Al teu davant,

espiaré els teus ulls, el trist somriure

dels teus llavis amables, mig oberts,

i tot acabarà en una abraçada

que será la primera. No hi haurà

ni passat ni futur. Tot será lògic.

I aquest poema mai no haurà existit.

                                               Feliu Formosa